diumenge, 4 de gener de 2009

ELS SALARIS ACUMULEN 13 ANYS DE PÈRDUA DEL PODER ADQUISITIU

EL PERIODICO, 061208 R. M. S.

Entre 1994 i el 2006, els salaris espanyols han acumulat 13 anys consecutius de pèrdua de poder adquisitiu, en els que la pujada anual no ha estat suficient per a compensar la inflació, a pesar que en aquest període s'ha generalitzat la clàusula de salvaguarda en els convenis. La pèrdua acumulada és del 10,5%.

Les dades procedeixen d'un estudi del Banc d'Espanya, publicat ahir, en el seu butlletí econòmic. Els autors de l'estudi arriben a la conclusió que "és improbable" que la clàusula de revisió --que consisteix en una pujada addicional dels sous si la inflació supera l'increment pactat-- aconsegueixi "realment" garantir el poder adquisitiu dels treballadors. L'argument és que la clàusula realimenta la inflació, a través dels denominats "efectes de segona ronda", que converteixen augments transitoris d'inflació en permanents. En el 2007, els salaris van assolir una millora real (per sobre de la inflació mitja) del 0,6%.

La tesi del Banc d'Espanya xoca amb el criteri que en els últims anys ha guiat la negociació entre empresaris i sindicats, en els que s'ha mantingut la moderació salarial a canvi de clàusules de salvaguarda.

Font: nosaltres som

DAVANT LA CRISI LES DONES SEREM LES MÉS PERJUDICADES

Pobresa és un terme femení, no pot discutir-ho ningú. El 70% de la població mundial empobrida són dones, però no cal marxar de les societats modernes occidentals per a comprovar aquest fenomen denominat feminització de la pobresa.

A les nostres suposades societats igualitàries, som les dones qui ocupem els llocs de treball menys qualificats i a temps parcial, amb les conseqüències derivades: pèssimes condicions laborals, salaris més baixos, pitjors prestacions de jubilació i atur, etc. La majoria de famílies monoparentals, el nombre de les quals ha augmentat considerablement els darrers anys, tenen una dona com a cap de família, i presenten la major taxa de pobresa.

És ben sabut que entrem en un període de recessió i crisi econòmica, i les condicions que ens acompanyen són les més adients perquè les dones patim les pitjors conseqüències. Amb el tancament d’empreses, les elevades taxes d’atur i la precarietat laboral que tenim el col·lectiu femení es veuran incrementades. Tenint en compte, que les dones gaudeixen de menys oportunitats d’accés al mercat laboral, és evident que es produirà un augment de les situacions de dependència econòmica, o fins i tot d’impossibilitat per a tirar endavant les famílies monoparentals abans comentades. A més, les dones que pateixen violència masclista en la parella, el nombre de les quals s’incrementarà ja que l’atur és un dels factors externs que contribueixen a aquest fenomen, veuran limitades les seves possibilitats d’escapatòria.

El capitalisme neoliberal és el perfecte complement i aliat de l’ordre patriarcal. Ambdós sistemes s’enforteixen i se sostenen mútuament. Des del moment en què el capitalisme llençà les primeres obreres (i als seus fills/es) a les urpes de les indústries, els magnats han trobat en elles l’abnegació, la flexibilitat, la docilitat... la capacitat d’explotació, en definitiva, del perfecte assalariat, i n’han tret, i en treuen, tot el partit possible.

La voracitat del sistema capitalista, per al qual tot és lícit si l’objectiu és incrementar el creixement econòmic, i per al qual homes i dones són simples estris per als seus interessos; es combina amb l’ordre patriarcal, que s’encarrega de socialitzar les dones en la servitud i la docilitat, per a donar com a resultat un còctel d’efectes perversos per a les dones.

¿Qui patirà les conseqüències directes de veure que no s’arriba a final de mes, que és impossible omplir el carro de la compra, que l’administració dels diners i assegurar una bona alimentació per a tota la família és una missió impossible? Nosaltres, LES DONES.

Des de Cau de Llunes (AFRT), denunciem que la violència de gènere no s’exerceix ni es pateix només a títol individual, sinó també a nivell estructural. Per a fer-hi front l’organització i la lluita es fan imprescindibles. Als Països Catalans, les organitzacions feministes revolucionàries i les anticapitalistes ens aliem per a combatre el sistema patriarcal-neoliberal.